V: El gran risc de negar o manipular l’evidència. A Catalunya Plural 3/8/2022

MADRID, SPAIN – JUNE 29: Leaders of the member states of NATO line up for a family photo during the NATO Summit on June 29, 2022 in Madrid, Spain. During the summit in Madrid, NATO leaders will make the historic decision whether to increase the number of high-readiness troops above 300,000 to face the Russian threat. (Photo by Denis Doyle/Getty Images)

Emergència climàtica, una guerra contra la vida (Capítol 5)

L’autoengany no serveix davant d’una crisi global de proporcions devastadores per a tot el planeta. L’autoengany s’alinia amb els interessos econòmics de les elits del poder, que s’avantposen a la vida. Unes elits que aconsegueixen crear el miratge de què lluiten contra el canvi climàtic, però en realitat només defensen els seus interessos.

La cimera de l’OTAN del passat mes de juny, celebrada a Madrid, va acabar amb una redefinició dels seus conceptes estratègics (objectius), que clarament es poden qualificar de bel·licistes: (1) Rússia és l’amenaça més directa i significativa (l’any 2010 era un amic) per a la seguretat, la pau i l’estabilitat a l’àrea euro atlàntica. (2) La Xina és un desafiament sistèmic als interessos, la seguretat i els valors de l’Aliança. (3) L’aprofundiment de l’aliança estratègica entre la Xina i Rússia, amb els intents complementaris de debilitar l’ordre internacional basat en regles, va en contra dels nostres valors i interessos (els de l’OTAN). (4) Els veïns del sud de l’OTAN, en particular el Pròxim Orient, el nord d’Àfrica i les regions del Sahel, afronten desafiaments demogràfics, econòmics, polítics i de seguretat, que, agreujats pel canvi climàtic i la fam, ofereixen un terreny fèrtil per a la proliferació de grups armats no estatals i organitzacions terroristes.

La cimera es va fer, i no és una dada menor, quan es multiplicaven les veus que advertien que és inevitable que Ucraïna perdi la guerra – el mateix Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, va dir el 12 de juny que ben aviat el govern ucraïnès es veuria obligat a demanar la pau -. Fins i tot als Estats Units la idea de la derrota va arrelant. Al president Biden no li funcionen les polítiques que proposa. Sis mesos després d’haver començat la guerra, i havent-se gastat 8.000 milions de dòlars dels 40.000 de què disposa, creix la seva impopularitat i ja és pitjor valorat que Trump. En general, els estatunidencs no estan disposats a pagar les conseqüències econòmiques. Per exemple, un 78% dels demòcrates estan disposats a pagar més pel combustible, per tan sols un 44% dels republicans.

Però encara més, als aliats europeus, la crisi energètica derivada de la guerra ha causat que la Comissió Europea hagi dit als seus membres que redueixin un 15% el consum del gas. Contràriament, als països de l’Est europeu, amb l’excepció de l’Hongria de Viktor Orbán, [Orbán vaticina que Ucraïna «no guanyarà mai la guerra i que la pau serà el 2024 https://www.elperiodico.cat/ca/politica/20220723/orban-vaticina-ucrainesa-perdra-guerra-14150268], víctimes recents de l’ocupació russa, els agradaria intensificar una guerra que no volen perdre per la seva enemistat manifesta amb Rússia.

La crisi energètica derivada de la guerra ha causat que la Comissió Europea hagi dit als seus membres que redueixin un 15% el consum del gas

En tot cas, les conseqüències de la declaració de l’OTAN, a més de l’increment de la tensió i d’instal·lar la idea de la confrontació armada al cervell de la gent (Macron ha anunciat la recuperació del servei militar obligatori), significa augmentar el pressupost militar com mínim fins al 2% del PIB. Ara, formalment, la inversió es correspon a l’1% del PIB i està previst augmentar-lo en un 0,2% fins a 2025.

Però per saber el pressupost militar real no s’ha de buscar tan sols a la cartera de Defensa sinó que està camuflat a les partides d’altres ministeris. Així, i segons les dades del Stockholm International Peace Research (SIPRI), la despesa militar espanyola va augmentar un 5,6% l’any 2021 (19.500 milions de dòlars) per situar-se en l’1,4% del PIB. Si es vol arribar al 2%, cal augmentar-lo en un 0,6% del PIB (1.000 milions ja compromesos a descomptar). I no descartem partides tan ben amagades que no s’han pogut detectar. Formalment, un 2% del PIB suposaria una inversió en l’àrea militar de 22.000 milions d’euros. Per fer-nos una idea, el pressupost a Treball és de 30.000 milions.

Sigui com sigui, augmentar la despesa militar quasi sempre ha significat reduir les partides que es preocupen per la vida de les persones i no pas les que investiguen com matar-les. Per exemple, protecció del medi ambient i emergència climàtica, salut/sanitat, educació, protecció social, pensions, habitatge, serveis comunitaris. És a dir, allò que la socialdemocràcia més progressista anomenava ‘Estat del Benestar’, i que no era altra cosa que redistribuir part de la riquesa i pagar el repartiment, espoliant el sud global i en especial Àfrica. Aquest espoli no tan sols perdura sinó que funciona més que mai, emprant la violència, apropiant-se dels recursos i empobrint habitants i estats (no a les castes dirigents) sense preocupar-se del futur dels desposseïts.

Veurem com es concreten els recentment aprovats pressupostos a Espanya, definits com els més “progressistes”, i si són eficients per encaixar els diners que haurien de servir per posar la vida al centre, amb l’obligació acceptada d’augmentar la capacitat de matar. Així d’entrada, un oxímoron.

El missatge de Davos

A Davos, Suïssa, es reuneixen cada any les elits del capitalisme polític i econòmic del Nord, financer, especulador, governant, amb la intenció d’imposar els seus criteris de present i futur a la resta dels habitants del planeta. Estan treballant-se l’esdevenidor que desitgen pels seus interessos hegemònics, dominadors, excloents, necropolítics [Achille Mbembe defineix la necropolítica com el poder de què disposen les elits governants per donar la vida o la mort] tot explicant, predisposant i finalment imposant, la societat que tenen predissenyada a polítics, influencers, lobbies, societat civil domesticada, serfs i companys de viatge, perquè participin de la construcció de la seva societat del futur.

Un primer objectiu de l’Agenda 2020/2030 escrita a Davos és fer desaparèixer els estats i la democràcia tal com els coneixem. Una idea que després es repetirà quan parlem del Informe ‘Horizon’ presentat per la gestora de patrimonis del grup suís Pictet (Pictet Wealth Management – Pictet WM -).

Un primer objectiu de l’Agenda 2020/2030 escrita a Davos és fer desaparèixer els estats i la democràcia tal com els coneixem

L’objectiu, tot mirant 2030, és anar transformant els components dels governs, que de ser formats en exclusiva per polítics elegits, mutarien a una barreja de polítics i representants de les grans corporacions (econòmiques, financeres, energètiques, agroalimentàries… ) controlades per les elits. La idea seria que la política no pugui prendre cap decisió sense el vistiplau del món econòmic dominant. Ara ja està passant i del que es tractaria és que no pogués funcionar de cap altra manera. Així canviaria el concepte d’estat, del qual formarien part sense haver de ser escollits els representants de les grans corporacions (elits) que, de fet, en prendrien el control. En realitat és portar a l’extrem el model nord-americà (recordem al president Eisenhower, un general, tot parlant del control que exercia el complex militar/industrial).

La primera cosa a fer per aconseguir-ho seria/és desprestigiar els governs perquè no tinguin força/credibilitat per oposar-s’hi, la qual cosa és, a hores d’ara, pública i notòria. Posem un exemple, i tant li fa si és veritat, mentida, inventat, fake, perquè estem parlant d’influència, objectius, resultats i no de coneixement: segons una nova enquesta de l’Institut de Política de la Universitat de Chicago, la majoria dels nord-americans diuen que el govern és corrupte i gairebé un terç diu que aviat serà necessari prendre les armes contra ell. [ https://thehill.com/homenews/3572278-nearly-one-in-three-americans-say-it-may-soon-be-necessary-to-take-up-arms-against-the-government/ ]

Simultàniament, s’exerciria un gran control de la ciutadania i de la societat (tant des del sistema públic com del privat). Les amenaces globals (pandèmies, guerres, la falta d’energia i recursos, l’emergència climàtica) i el món digitalitzat (controlat pels que fabriquen els diners i són els amos de la mal dita seguretat) així ho permetrien i ho farien possible (de fet, ja ho estan fent) en nom de l’esperança i la seguretat, encara que sigui (i serà) sacrificant la llibertat. (I no hem d’oblidar que, per molt que bramin, no hi ha seguretat sense llibertat.)

Per tirar endavant el projecte, els hi cal controlar tots els diners, que no hi hagi diners físics d’origen públic fabricat pels estats que permeti a la ciutadania viure, moure’s sense control. I la millor manera d’aconseguir-ho és digitalitzant els diners: tot de plàstic, tots apunts comptables fàcils de fer desaparèixer. D’aquesta manera, la ciutadania no tan sols no podrà fer res que no estigui controlat per les grans corporacions emissores, sinó que el seu comportament estarà sotmès a avaluació permanent i constant, de manera que el seu capital podrà ser bloquejat, fet desaparèixer, tan sols amb una ‘apagada’ de la targeta: que et comportes malament, multa; molt malament, retirada temporal de l’accés als teus diners fins que rectifiquis públicament i et redimeixis; que ets un enemic del règim governant, retirada de la targeta; que ets subversiu, els elimino per sempre. Però no tan sols, si tens una visió alternativa que es contraposa a la de les elits, se t’acusarà d’estar desinformat i desinformant les persones, tot perjudicant el futur de la majoria i també se’t podrà ‘apagar’.

La norma bàsica és de la UE i ve a dir: tot aquell missatge que no coincideixi amb les necessitats i interessos de la UE, es considerarà desinformació i s’hi actuarà penalment en contra. La norma és prou ambigua per a ser interpretada i/o executada arbitràriament.

La norma bàsica és de la UE i ve a dir: tot aquell missatge que no coincideixi amb les necessitats i interessos de la UE, es considerarà desinformació i s’hi actuarà penalment en contra

Algunes dades sobre el decret del Govern espanyol: ‘Estrategias de desinformación’. Orden PCM/1030/2020, de 30 d’octubre, aprovat pel Consell de Seguretat Nacional.
https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2020-13663

Segons el decret, la Comissió Europea defineix la desinformació com a informació verificablement falsa o enganyosa que es crea, presenta i divulga amb finalitat lucrativa o per enganyar deliberadament a la població, i que pot causar un perjudici públic. En aquest perjudici públic, inclou les amenaces als processos democràtics i als béns públics com la salut, el medi ambient o la seguretat, entre d’altres. Es diu que l’objectiu de les actuacions serà donar suport al foment de la informació veraç, completa i oportuna, que provingui de fonts contrastades dels mitjans de comunicació i les Administracions en el marc de la comunicació pública.

La pregunta és, deixant de banda la mala fe, són de fiar les actuacions descrites? Quins són els criteris que es fan servir per assegurar que la informació és veraç, completa, contrastada i oportuna? On i quines són les garanties d’actuació justa i no partidària? Són criteris similars als aplicats per no fer cas de les alertes científiques sobre la gravetat del canvi climàtic, de l’emergència que vivim?

Us faig a mans un llistat d’alertes climàtiques, indiscutibles pels científics, evidents a la vida quotidiana, de les quals no tan sols se n’ha informat malament, sinó també amb mala fe: Escalfament global. Crisi energètica: dels combustibles fòssils (al gas li falta poc). Degradació/destrucció de la biosfera. Pèrdua crítica de la biodiversitat.

Sobreexplotació/degradació dels ecosistemes. Traspàs de noves fronteres per obtenir més recursos: Crisi de l’aigua. Crisi dels aliments: els sols sotmesos a temperatures extremes i a la manca d’aigua, degradats i sobreexplotats, són cada cop menys productius. Recursos cada cop més escassos per culpa de l’augment del seu ús i a viure en un planeta finit: fem servir més recursos que són limitats. Explotació/espoli del sud global al qual el nord roba els recursos per assegurar-se la mateixa supervivència, siguin quines siguin les conseqüències.

No s’aplica la Justícia Global: en cap cas (elits al marge) al sud i reduint-se encara més i ràpidament al nord. Transferència de diners dels més pobres que cada cop ho són més, cap als més rics que n’acumulen més i més. El canvi climàtic afavoreix la despossessió. Augmenten les migracions i les persones que moren després d’abandonar casa seva: als camps de concentració, al desert, en els camins cap a nous destins, al mar. Necropolítiques: capacitats de les elits de decidir qui mor i qui viu.

Mantra que no es pot discutir: el creixement és imprescindible. No hi ha alternativa al creixement que precisa el sistema econòmic, el capitalisme, per prosperar/sobreviure. El capitalisme és l’únic sistema econòmic i és inevitable. Salut planetària: heu sentit a dir a lobbies, financers, inversors, elits capitalistes, que el capitalisme mata? Mireu dades de contaminació, escalfament, desastres climàtics, pèrdua d’aigua i aliments, processos migratoris, i sabreu el nombre creixent de víctimes mortals evitables.

Salut planetària: heu sentit a dir a lobbies, financers, inversors, elits capitalistes, que el capitalisme mata?

En definitiva, us han parlat que vivim en un planeta finit, dels límits planetaris? Aleshores, per què ens hem de creure que la persecució de fakes, informacions alternatives, altres maneres d’observar el món, són interessades i amb finalitats malignes? Com podem saber, amb els antecedents de governs i elits, que les actuacions no seran ideològiques, per satisfer interessos econòmics, interessades, a benefici de minories, en favor de les elits que ens governen.

Fixeu-vos-hi bé, per evitar que ens “enganyin” ens estan prohibint el debat democràtic, essencial per al progrés de la vida humana en llibertat.
I no en tingueu dubte, perquè les dades així ho acrediten, tot això és el que les elits (Davos) estan assajant en els Cyber Polygons de 2019, 20 i 21. Més seguretat: sacrificar la llibertat. Més control: por. Més colonització del cervell: persuasió.

Inversors

Com dèiem unes línies abans, la divisió de gestió de patrimonis del grup suís Pictet (Pictet Wealth Management – Pictet WM -), explica en el seu nou informe ‘Horizon’ que la pandèmia va obligar els governs a intervenir per restringir massivament l’economia i les llibertats individuals en interès de la salut pública. Ara entraríem en una segona fase, en la qual la transició ecològica avançarà associada a la creació, “retorn” es diu a l’informe, d’un ‘Gran Govern’ global que limitarà les llibertats econòmiques. ‘Horizon’ atribueix la culpa al capitalisme, que hauria provocat quatre grans externalitats negatives en els darrers cinquanta anys: el canvi climàtic, que està destruint la biosfera; obstacles creixents per accedir a una atenció sanitària de primer nivell; la disminució de l’eficàcia dels sistemes educatius públics, i desigualtats de riquesa i renda, associades a la polarització social.

I afegeix que, per tant, caldria augmentar les inversions en els capítols que situen la vida, les persones, en el centre de les actuacions. Però res més lluny dels vertaders objectius. Posar la vida en el centre per a les elits, res té a veure amb renunciar a la capacitat de prendre-la. Les elits no fan propostes gratia et amore, sinó que en volen un benefici màxim: mantenir les regnes del poder tot fent veure que les coses fan un tomb, però creant un miratge prou potent per a camuflar que el canvi no és real i que no estem vivint el mateix capitalisme de sempre. (Tot canvia perquè de debò no canviï res).

I així es configuraria el ‘Gran Govern’, on hi hauria les grans corporacions que, com explicàvem, governarien sense passar per les urnes, en favor dels seus interessos i objectius (no els de la majoria) i atorgarien als governs formalment elegits el paper de comparses. Tot convenientment amanit perquè la gent (que perdrà la condició de ciutadà) pugui comprar la nova cosmovisió, empassar-se els marcs d’interpretació, i fer-los-hi cas, és a dir, obeir.

Pictet és una de les gestores de patrimonis de més prestigi del món i, per tant, està en contacte amb poder autèntic. Disposa d’actius per un valor superior als 650 mil milions d’euros. No és d’estranyar que faci propostes i consideracions coincidents amb les del Fòrum Econòmic Mundial. Ni s’ha de menystenir que anticipin les intencions dels governs que tallen el bacallà de voler restringir les llibertats per combatre l’escalfament. És un indicador indiscutible del catastròfic problema que vivim, la crisi climàtica, social i econòmica que ja és entre nosaltres i que amenaça la pròpia continuïtat i perpetuació de les elits.

I és aquí on resideix l’amenaça, en les pròpies elits que potser sí que volen un canvi de rumb però és un canvi supeditat – no ens cansarem de dir-ho – en la seva reproducció i posicionament a la cúpula del poder. I si les coses no van bé – i no els aniran bé perquè els límits planetaris són els que són i les solucions tecnològiques no funcionen ni de miracle-, aleshores decidiran repartir els recursos disponibles tot calculant quantes persones hi caben en funció de la disponibilitat i el nivell de vida que volen per elles. És a dir, decidir qui pot viure dins del nou sistema i qui seria expulsat o no se li permetria entrar.

De fet, està passant. Mirem els morts que causen els processos migratoris procedents del sud global als camps de concentració (li diuen refugiats, però..): Sàhara, Mediterrània, ruta a Canàries, i tanques Ceuta, Melilla, est d’Europa o frontera dels EUA per posar alguns exemples. O amb els conflictes que s’impulsen per assegurar els recursos, – petroli, gas, urani, minerals crítics, terres fèrtils, aigua… – que proporcionaran territoris convertits en estats fallits. O en el procés de despossessió que comporta el canvi climàtic, que està transferint els diners dels més pobres als més rics (no tothom té les mateixes oportunitats de respondre al clima extrem). O en el procés d’empobriment que s’està generant a les societats del nord amb la disminució de la qualitat i l’esperança de vida. Vigent al sud… i al nord.

Polítics i lluita contra el canvi climàtic

“No podem deixar per més temps que els poderosos decideixin què és l’esperança. L’esperança no és passivitat. L’esperança no és ‘bla, bla, bla’. L’esperança és dir la veritat. L’esperança és actuar”. Així es referia l’activista sueca Greta Thunberg a l’actitud dels polítics i la gent amb poder davant l’emergència climàtica. Cal donar-li raó. Des de la política, a més de les crítiques despectives cap a ella, ha abundat el ‘bla, bla, bla’. Moltes paraules i poca acció.

Hi ha hagut polítics que han fet el salt de la negació de la responsabilitat humana en el canvi climàtic a acceptar-la. L’exprimer ministre espanyol Mariano Rajoy va passar de dir, el 2007, que un cosí seu científic li havia dit que era impossible predir el canvi climàtic i que no se’l podia convertir “en un gran problema mundial” a considerar, el 2015, que “és el repte més gran mediambiental al qual ens enfrontem”. Boris Johnson, primer ministre britànic, també ha fet el mateix camí i de dir que atribuir l’escalfament del Planeta a l’acció humana “està mancat de fonament científic”, quan era alcalde de Londres, va passar a acabar acceptant la necessitat de lluitar per mitigar-lo, quan ja era primer ministre. La líder de la ultradreta francesa, Marine Le Pen, ha passat de ser negacionista a proposar que es combati el canvi climàtic tancant les fronteres als migrants.

Hi ha hagut polítics que han fet el salt de la negació de la responsabilitat humana en el canvi climàtic a acceptar-la

Hi ha també polítics, però, que continuen entestats a negar l’evidència. El primer ministre brasiler Jair Bolsonaro, l’ex-president dels Estats Units, Donald Trump, i dirigents de l’extrema dreta europea com l’espanyol Santiago Abascal o l’austríac Thierry Baudet insisteixen a negar el que els científics han constatat des de fa molts anys. A vegades no són els polítics sinó els jutges -com la majoria conservadora del Tribunal Suprem dels Estats Units- els que posen bastons a les rodes del combat contra el canvi climàtic prohibint a l’Agència de Protecció Ambiental que reguli les emissions de GEH de les centrals elèctriques.

A Catalunya i Espanya tenim lleis de canvi climàtic farcides de bones paraules que no s’han traduït en accions valentes i contundents. El risc és, ara, que al ‘bla, bla, bla’ dels polítics que denuncia Thunberg s’hi afegeixi la reculada davant la precarietat de subministrament energètic causat per la guerra a Ucraïna. El 70% de l’energia elèctrica de l’Índia, el tercer país més contaminant del món, procedeix del carbó. El seu primer ministre, Narendra Modi, ha posat com a data de zero emissions el 2070, dues dècades més tard que els Estats Units.

Recuperar i potenciar ara el carbó com a font energètica, com alguns països estan fent, és una nova passa enrere. Els dirigents europeus acaben de donar llum verda a la consideració del gas i l’energia nuclear com a fonts verdes d’energia. Però no tan sols. La UE, per demostrar a Putin que no té possibilitats de guanyar la guerra, ha decidit relaxar el control de les emissions per compensar la manca de gas rus amb altres fonts d’energia més contaminants.

Brussel·les considera imprescindible recuperar la producció amb carbó i fins i tot incentivar-la amb subvencions públiques. És a dir, que és preferible declarar la guerra a la biosfera i a tots els éssers que l’habitem que retrocedir davant Putin. Un assassinat, un suïcidi.

La lluita contra el canvi climàtic perd així batalla rere batalla. I són els polítics europeus, suposadament entre els més avançats en la lluita contra el canvi climàtic, els que han adoptat aquesta decisió, els responsables d’aquesta pitjor que derrota perquè ens condueix a l’autodestrucció, al col·lapse, a la desaparició: a la mort.

Mitjans i societat

Els mitjans han de ser plataformes il·luminadores que descabdellin la complexitat i la facin entendre als seus públics. És necessari que donin respostes emancipadores sobre els esdeveniments, amb l’objectiu que els ciutadans prenguin les millors decisions possibles al llarg de les seves trajectòries vitals. I encara més: tenen l’obligació de facilitar el diàleg, la pau, i defensar els que no tenen veu, bo i assenyalant les injustícies.

En termes generals, molt poques d’aquestes obligacions s’estan complint. Televisions, ràdios i diaris –on i off line- conjuntament amb les xarxes socials, incompleixen el rol que haurien de dur a terme en qualsevol societat democràtica. Contràriament, s’han convertit en una potent eina de distracció massiva, que fragmenta, aïlla, anul·la la capacitat crítica, distorsiona el debat i, al mateix temps, roba l’atenció –i, per tant, el temps- dels individus.

La societat civil i els mateixos ciutadans han perdut el control dels continguts i de l’agenda pública, que estableix i jerarquitza allò que és important, destriant-ho del que no ho és. Només en comptades ocasions determinats moviments socials aconsegueixen marcar l’agenda informativa i política.

En la nova societat digital, les notícies es converteixen en mercaderia. Això vol dir que l’element més important d’una informació és el nombre de clicks que obtindrà. No és que abans, durant la societat analògica, els periodistes no fessin cas del que volia el públic, però el fet és que existia un cert equilibri entre l’interès públic i l’interès del públic, que no sempre coincideixen. En l’actualitat s’han superat tots els llindars. Els continguts s’adapten en excés a allò que vol escoltar la gent: les informacions passen pel sedàs de l’amabilitat i, de vegades, fins i tot s’endolceixen perquè no angoixin ni atabalin.

Es reconeix enguany en el mateix informe anual sobre mitjans digitals, que publiquen conjuntament l’agència de notícies Reuters i la Universitat d’Oxford, respecte a la informació sobre crisi climàtica i escalfament global. Majoritàriament, la gent fuig d’aquests continguts i els editors “suavitzen” la informació científica i la fan més “amable”.

La societat digital no vol saber què hi ha més enllà de la seva zona de confort, malgrat que en depèn la supervivència de tots. No vol “mirar a dalt”, si ens permet, estimat lector, un símil amb la pel·lícula dirigida per Adam McKay i protagonitzada per Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence. Més enllà de la sàtira, hi ha un fet prou significatiu que evidencia el film: la importància de la gestió i processament de les dades massives que s’extreuen dels nostres ordinadors, mòbils i altres aparells –sovint sense el nostre permís- per preveure la nostra conducta.

La capacitat de processament de què disposen les grans tecnològiques ens condueix a un canvi radical de paradigma. Per una banda, ja no importa el perquè dels esdeveniments (saber el perquè de les coses emancipa) sinó que allò que realment és rellevant és el “què” dels successos. Què succeeix. Què està passant en un moment determinat i quines són les correlacions que s’estableixen amb un fet per poder preveure, com dèiem, futures conductes. Ara bé, la correlació no estableix cap certesa, sinó únicament una probabilitat. Per això en la pel·lícula ‘Don’t look up’ tot se’n va en orris.

El canvi d’enfocament, és a dir, la substitució de la verificació de la hipòtesi com a metodologia científica, per la probabilitat de la certesa d’un fet o conducta, canvia la nostra percepció de veure i entendre el món. Cada vegada hi ha més exemples d’esdeveniments en els quals no ens preguntem les seves causes. Vegem-ho.

En el moment d’escriure aquest article, el nostre territori havia patit tres onades de calor, una d’elles el mes de maig! Malgrat tot, pocs mitjans havien evidenciat i dimensionat adequadament els per què, les conseqüències respecte a la sobirania alimentària i quines accions s’haurien d’emprendre per mitigar el xoc climàtic. No s’anava més enllà de destacar-ne la immediatesa del risc d’incendis, la necessitat de protegir-se dels cops de calor i l’estalvi d’aigua. Tot plegat, qüestions molt importants, però al capdavall es defugia d’explicar les causes, les conseqüències, les possibles solucions i el més important: l’anàlisi d’un fenomen perquè s’entengui i es dimensioni adequadament. Si això no es fa, és que no interessa el que succeeix. Es nega l’evidència.

Vivim, doncs, en la societat de l’autoengany. I si bé en altres èpoques l’autoengany havia funcionat per sobreviure, ara no serveix davant d’una crisi global de proporcions devastadores per a tot el planeta. L’autoengany s’alinea amb els interessos econòmics de les elits, que s’avantposen a la vida. L’autoengany ens allunya de la necessitat de prendre consciència del que succeeix realment. D’entendre correctament l’abast del què està passant per posar-hi remei.

Vivim, doncs, en la societat de l’autoengany. I si bé en altres èpoques l’autoengany havia funcionat per sobreviure, ara no serveix davant d’una crisi global de proporcions devastadores per a tot el planeta

Així opera una part del sistema de dominació. I la majoria dels mitjans de comunicació reprodueixen aquest esquema. Però n’hi ha d’altres. Un altre mecanisme de control funciona creant narratives que distorsionen i que s’emboliquen com una troca entorn de la certesa d’un fet. Quan això passa s’esperona el dubte i es crea una limitació: la impossibilitat d’arribar a la veritat d’un fet perquè aquesta és interpretable. Per això tot es qüestiona. Quan els fets es posen en dubte perquè la veritat depèn de qui la diu, aleshores es tendeix a considerar com a cert allò que a l’individu li agradaria que ho fos o que, simplement, sent que ho és.

Com dèiem, el paradigma ha canviat radicalment. Si abans n’hi havia prou en separar els fets de les condicions que els creaven per revelar el possible engany, ara s’ha de demostrar la certesa d’uns fets als quals s’acusa d’ideològics (s’entén ideologia com un sistema de creences més enllà de la política: també inclou valors i fins i tot la manera d’entendre el món i de raonar).

Quan diem que una onada de calor és “excepcional” establim un marc d’interpretació de la realitat que ens diu que allò que està passant és una excepció, que no és comú (d’acord amb el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans). Però titllar de situació “excepcional” les successives onades de calor (que també succeeixen a altres indrets del planeta) contradiu el que estan dient els científics des de fa temps, que aquests fenòmens seran cada vegada més freqüents, duradors i intensos, com s’està demostrant. Malgrat tot, les autoritats que apareixen als mitjans de comunicació continuen entestades a distorsionar la realitat, i les seves declaracions es reprodueixen sense qüestionar-les. En fer-ho, es desmenteix per omissió l’evidència científica.

Essencialment, així funciona l’autoengany o el que alguns autors com Robert Proctor, defineixen també com a “construcció social de la ignorància” –ignorància entesa com allò que no és cert-. Quan s’activa aquest fenomen, la certesa dels fets es dissol i, en conseqüència, ens desconnectem de la realitat.

I encara més. A aquesta cerimònia de la confusió s’hi afegeix la reivindicació de la ignorància en contraposició a les argumentacions de científics, investigadors, acadèmics o simplement, persones expertes en determinats fenòmens o successos. Això ja ho va advertir Ortega i Gasset en el seu assaig La rebelión de las masas escrit l’any 1929. L’esperit de l’home massa -aquell que es creu amb el dret a imposar el seu criteri, malgrat que sàpiga i el consideri vulgar- no ha fet més que créixer i desenvolupar-se de tal manera que avui en dia no solament l’home digital se sap ignorant, sinó que fins i tot proclama i reclama per les xarxes el seu dret a la barbàrie.

De tots nosaltres depèn si volem continuar sotmesos a la minoria d’edat autoimposada o preferim, com a ciutadans adults i lliures, escoltar la realitat, entendre-la i posar-hi remei, costi el que costi. De si preferim mirar cap a una altra banda o complir amb el nostre deure de ciutadans i exigir actuacions immediates. Sigui en l’àmbit que sigui. Únicament de nosaltres depèn ser individus mesells amb el cap cot o ciutadans responsables i exigents amb els drets, però també amb els deures.
Ens hi va la nostra supervivència.

Epíleg

La crisi social, no tan sols l’emergència climàtica o energètica, és tan greu que científics, gent de rebel·lió científica (ecòlegs, ambientòlegs, divulgadors) de reconegut prestigi, farts de mentides, paraules buides, de la inacció política i econòmica, foren reprimits el passat 6 d’abril, i alguns detinguts per la Brigada Antiterrorista el 16 de juny, pel fet de manifestar-se al Congrés dels Diputats on hi van fer una pintada esborrable (sang falsa i biodegradable feta amb aigua i remolatxa).
Quan la ciència és reprimida i perseguida per no expressar el pensament oficial, al cap ens ve la inquisició. Fets que crèiem del passat i que tornen i són notícia d’avui. Molt perillós.

Per explicitar fets com els descrits, val la pena recollir el final de l’entrevista que Juan Bordera i Ferran Puig Vilar feien el 21 de juliol per a CTXT [https://ctxt.es/es/20220701/Politica/40230/Dennis-Meadows-crecimiento-limites-colapso-crisis-ecologica-decrecimiento.htm] a Dennis Meadows, un dels autors del premonitori informe de fa 50 anys, Els límits del Creixement. I emprem aquest darrer paràgraf perquè explicita tot el que hem escrit i acabeu de llegir. Diu així: “Crec que veurem més canvis en els pròxims 20 anys que els que hem viscut en els últims 100. No vull que passi el que diré, però crec que és el més probable: hi haurà desastres significatius a causa del caos climàtic i l’esgotament dels combustibles fòssils. Això tornarà la humanitat a estats més descentralitzats i desconnectats. Lentament, evolucionaran cultures que estiguin més preparades per a la situació. Només així, crec, podrà aparèixer una ‘nova cosmologia’ apropiada”.

* Article de Josep Cabayol Virallonga, acompanyat per Siscu Baiges Planas (Polítics), Ester González García i Frederic Pahisa Fontanals (Mitjans), tots membres de SICOM-Solidaritat i Comunicació.

Referències:

Andrejevick, M. (2009) Critical Media Studies 2.0: an interactive upgrade.Interactions: Studies in Communication and Culture. Vol 1 núm 1
Converse, P.E. (1964) The Nature of Belief Systems in Mass Publics. Critical Review Vol 18 1-74.
Gerring, J. (1997) Ideology: A Definitional Analysis. Political Research Quaterly. Vol.50 (4): 957-994
Hamilton, M.B. (1987) The Elements of the Concept of Idelology. Political Studies (35) 18-38
Higgins, K.(2016) Post-truth: a guide for perplexed. Nature (Vol.540), 9.
Kinder, D. R. (2006) Belief Systems Today Critical Review nº 18: 197-216
Klapper Joseph, The Effects of Mass Communication, Nueva York, Free press, 1960 (trad.cast.: Efectos de las comunicaciones de masas. Madrid, Aguilar, 1974)
Knight, K. (2006) Transformations of the Concept of Ideology in the Twentieth Century.
American Political Science Review Vol.100 (4) 619-626
Latour, B. (2004) Why Has Critique run out of Steam? From Matters of Fact to Matters of concern. Critical Inquiry (30) 225-248

Tosts els capítols

Leave a Comment

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies